02. Més sobre el pas del temps
Segueixo donant-li voltes al pas del temps, ara ja acompanyat pels comentaris de la Milena -una ex-alumna-... Llegeixo que la nostra concepció lineal del temps té un origen probablement romà i que les religions monoteistes tingueren un paper important en aquesta, ja que definiren un inici – la Creació – i un final - el Final dels Temps -. Tenir una concepció així del temps ens porta a considerar l’existència d’un passat i d’un futur, i aquest darrer és íntimament relacionat amb el concepte i l’ideal de progrés, tan impregnat en la visió religiosa de la vida i en la societat occidental. En l’altra banda, aquelles cultures amb una concepció del pas del temps circular regeixen la seva vida per cicles naturals. Però una cosa és una quotidianitat cíclica (que també la podria tenir un pagès) i una altra tenir una cosmovisió circular del pas del temps, perquè en ella el futur no té sentit i el present esdevé quasi la única realitat amb sentit. Oi que lliga amb algunes pràctiques orientals? Em sembla un tema apassionant perquè pot canviar el marc de referència de tota una vida.
Aquest matí descobria un article de Genís Roca que reconec en l’arrel del projecte personal que encetàrem ahir. Són paraules d’un referent del món virtual a casa nostra, que il·lustren molt bé quin és el sentit de Colors al Vent:
«Hem ampliat la nostra capacitat d’enviar-nos missatges però els hem banalitzat. La gent ja no s’envia missatges per preguntar-se com evitar la guerra, sinó que ara tot és tàctic i immediat, molt pragmàtic i resolutiu. Els missatges són per demanar o reclamar, i miren de ser breus perquè només esperen respostes breus. Un sí o un no, amb qui o on. Ara que tenim tanta capacitat de comunicar-nos, hem perdut la capacitat de reflexionar junts. Poques de les moltes converses que tenim són per construir pensament. Curiosament, ara per pensar necessitem quedar i en general hem perdut la capacitat d'escriure un intercanvi d’idees per acabar construint sense presses una reflexió compartida. La majoria hem perdut el gènere epistolar, aquell de reflexions pausades que anaven i tornaven i que et feien volar el cap amb cada entrega. L’emoció d’obrir la bústia i veure-hi un sobre amb una carta llarga, d’algú que havia dedicat un temps de qualitat a compartir amb tu una idea o un sentiment.»
Sóc dels qui defensen que les xarxes socials no són un problema en si mateixes, sinó l’ús que se’n fa d’elles. Jo mateix he pogut copsar i experimentar el desequilibri, la dependència, la fugacitat a la qual et pots veure abocat si no vius amb una certa exterioritat i un gran esperit crític el món virtual. Però alhora la meva evolució personal no es pot entendre sense elles: penso que sóc millor persona gràcies al que he viscut i après d’altres que compartiren bits. Fa molt de temps, però, que cerco la manera òptima de tornar el rebut; potser aquestes paraules poden esdevenir una manera de construir pensament plegats.
A la Xarxa trobo un breu aforisme que em serveix per tancar el cercle. S’adjudica a Víctor Hugo: «Sap quina és la meva malaltia? La utopia. I sap quina és la seva? La rutina. La utopia és el futur que s’esforça a néixer. La rutina és el passat que s’obstina a seguir vivint». I aquí estem, canviant de malaltia, d’un passat a un futur que potser (tenint en compte l’artificiositat del temps), mai existiren.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “El pas del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.