240. L’artificialitat del calendari

Avui tenim festa a casa. És un dia d’aquells que se’n diuen de lliure disposició, terminologia críptica per un «pren-te quan vulguis un dia de festa, però que sigui una decisió col·lectiva» i que els sindicats entenen com «anem a crear un pont o un aquaducte del màxim nombre de dies possibles que ja treballem prou la resta de l’any». Com som els humans que ens inventem aquests dies «atípics» per no perdre drets laborals adquirits! Sembla que com que ens corresponen uns dies festius però si cauen en cap de setmana en realitat perdem el dret a no treballar en festiu, doncs ens inventem aquests dies: com som de recargolats! Sembla que el dret a decidir aquests festius ens correspon a uns i no importa com afectin als altres: vull dir que jo avui tinc festa (genial, no penseu) però que jo estigui a casa condiciona que els meus alumnes estiguin a casa: cap problema sent adolescents. Però si els nens són petits ja estem alterant la vida de milers de famílies que no tenen on deixar-los. No està bé. El calendari de festius arrossega una tradició històrica que ara ja comença a grinyolar. Per què no ens plantegem canviar de veritat l’estil de vida i treballar 4 dies i descansar 3, per exemple? Perquè no eliminem festes de tot tipus i fem un calendari més organitzat, més quadriculat. Per què fem servir la lluna per anar canviant cada any algunes de les nostres festivitats si el nostre calendari és més solar? Per què el calendari té en compte la distribució de festivitats segons el criteri dels cristians i no fem un calendari més universal? Ens oblidem que totes les dates cristianes tenen un origen que s’ha anat canviant (de dia, mes o estació) sota decisió papal al llarg de la història? Per què no ens deixem d’anar posant pegats? Són aquestes i moltes altres preguntes que m’assalten no una ignorància de la tradició que ens precedeix, sinó només una nota d’atenció a l’arbitrarietat i artificialitat de tot plegat (sobre això ja vaig escriure en el text 204). En general, a més, em preocupa la visió egocèntrica i partidista de cada sector, social i laboral. En la nostra societat la conciliació laboral no existeix. Jo avui com a docent tinc festa. Però no tots els docents tenen festa, només els que han decidit fer-la avui, organitzats sota diferents entitats i associacions. Avui, doncs, han flipat milers de pares que han d’anar a treballar però que tenen nens petits que no tenen cole. Però com li doni per fer festa al col·lectiu de venda d’alimentació en dissabte, per exemple, fliparíem moltes més persones. No està bé tot això. Per què no es posa fil a l’agulla a tantes coses? És que ens està bé el que hi ha?

Canviant de tema i d’aires (mai millor dit) avui he fet la passejada de les gosses mirant amunt. I és que el vent suau que bufava s’ha encarregat de fer caure centenars de fulles en els carrers per on anàvem. Literalment plovien fulles: un espectacle deliciós. No en som prou conscients de la bellesa dels canvis d’estació. Sí que ens adonem de les fulles que s’apilen en l’asfalt, però potser no ens mirem les formes i els dibuixos que la diferent decoloració dels pigments al pas dels nervis de les fulles van deixant en elles. Tots alguna vegada hem agafat una fulla caiguda i hem pensat en com de bonica era: ara en tenim centenars en els nostres carrers urbans i qui se les mira? Dubto que la nostra ànima artista pari atenció a l’espectacle de formes, llums i colors que tenim als peus si som sotmesos a la tirania de les agulles del rellotge. A més, la fullaraca l’entenem com un residu que s’ha d’eliminar i, en realitat, és pluja de matèria orgànica destinada, en principi, a tornar als orígens, a tornar a la terra que l’ha va fer néixer, a enriquir de nou els sòls d’on va sorgir la vida. Pura poesia: el sol dóna l’energia, la terra els materials i amb tot plegat les plantes creixen cap al cel; amb el canvi d’estació, el sol es difumina, les plantes perden part del seu cos i, mentre nosaltres mirem al cel, veiem com les despulles tornen a la terra. Un circuit tancat, d’energia, de matèria, de vida, de poesia. Un cicle on, en realitat, per molta competició que hi hagi (pel sol, pel sòl, pels nutrients) el que més hi ha és col·laboració. En el cicle de la vida, res sobra, res falta. Bé, potser cada vegada més, nosaltres som com la interrogació a tot plegat? Sobrem? Faltem? Ho respirem prou? Ho valorem prou? En som prou conscients? Masses preguntes avui, potser perquè és festiu. Tinc una resposta, però. Fa un parell de dies, mentre em dirigia a l’estació de tren cap el treball, vaig notar l’escalfor del despertar del sol i, amb marge de temps, vaig decidir aturar-me i deixar-me acaronar pels rajos del sol. Només fou un minut de bany de sol, a la cara. Mentre el món continuava endavant jo era allà, aturat, reposant el cos en un fanal i, sí, mirant el cel. Només un minut: suficient per saber, en realitat, totes les respostes.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “El pas del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.