83. Aniversari feliç

Fa molt temps vaig llegir un llibre amb títol «Les veus del desert» que, entre d’altres coses, explicava algunes tradicions dels aborígens australians. Entre les que recordo, el que més em va cridar l’atenció fou saber que ells no celebren els aniversaris com a tals, perquè no hi ha res a celebrar en el simple pas del temps. Quan ells ho consideren, comuniquen a la resta del grup que volen compartir algun aprenentatge important a les seves vides que sí és motiu de celebració. En això penso avui que és el meu aniversari. No dic que no sigui bonic tenir un dia teu, un dia on tu reps una mica més d’atenció que de costum, on qui escull ets tu, on tens permès allò que habitualment és prohibit, on potser algú té un detall... ni tan sols ara renunciaria al meu dia. Però em sembla que celebrar els aprenentatges significatius més que trobar-nos en el mateix punt un any més tard és «lo más»! Els anys no són símbol de saviesa, ni tan sols de maduresa... podríem tenir setanta anys i estar ensopegant amb les mateixes pedres una vegada i una altra... podríem gaudir de la jubilació i no haver madurat en allò més essencial... he vist persones girant i girant al voltant de si mateixos perquè no acaben de tancar els cercles que la vida els proposa... Mentre escric aquestes línies miro de ser conscient del que dic i les escric amb tota humilitat, ja que tots tenim les nostres proves i les nostres pedres, els nostres pous i aquells obstacles que es poden convertir en murs o en trampolins... només vull dir en el paper que la nostra vida, i també -per què no?- la nostra societat, serien molt diferents (i segurament més riques i precioses) si valoréssim més les «victòries» personals que els girs de les agulles... Quin magnetisme que provoca en nosaltres el temps en les seves diverses formes i interaccions: ahir en parlàvem negant-li la supremacia de les nostres decisions, del nostre ritme de vida... i avui descobreixo que en tornem a parlar, que l’arraconem per unes coses i en d’altres l’idolatrem com si el simple pas del temps per a nosaltres fou motiu de joia. No sé si això té a veure amb la por a la mort (que, tot sigui dit, encara no tinc), o a la necessitat de sentir que dominem alguna cosa del simple trànsit quotidià de la vida. No ho sé. Potser m’entretinc massa a analitzar-ho tot i hauria, simplement, d’entendre que els aniversaris són una excusa més per gaudir del preciós regal de la vida. I que si aquestes celebracions són compartides, encara són més joioses. Pastís, espelmes, somriures, complicitat. Felicitat.

Aquest matí m’he adonat que no costa res dedicar uns segons als altres. I que no necessàriament ens hem d’enrecordar només el dia de l’aniversari dels éssers estimats, familiars, amics i coneguts. Tant que em costa mantenir les relacions, caldria que m’ho marqués a foc a la pell. No sóc una persona especialment sociable, així que avui no se m’han col·lapsat els mitjans de comunicació amb felicitacions vingudes d’arreu. Però, he rebut felicitacions diverses, alguna trucada inesperada, missatges de veu de WhatsApp que diuen molt més que les paraules que contenen, petits vídeos gravats enmig de la quotidianitat mentre el dia no s’atura, que esdevenen joies de carinyo que no tenen preu. I me n’adono que la imatge i el so tenen molt més poder sobre el cor que les paraules escrites, que val més una petita trucada que un correu o un WhatsApp. I això ho dic mentre escric: tot té el seu moment. 

Quan s’aixeca el dia del meu aniversari ja sé amb qui segur parlaré avui perquè alguns incondicionals no fallaran, germànics en puntualitat i mediterranis en execució: ja els espero. Aquests són la joia de la corona, que no saps què has fet perquè ells siguin allà, any rere any; però hi són. Però també pesen, i molt, les absències. Els que ja no hi són, la veritat és que no em preocupen massa: desgraciadament pel meu cor, que segur seria més feliç podent empatitzar més amb els estimats que ploren, fa molt de temps que miro amb serenor la mort i amb certa llunyania les absències. Reconec, però, que -de vegades- em preocupen les absències entre els vius: aquells que foren importants a la meva vida i que ja no ho són. Els cicles a la vida són necessaris, i els nostres camins es creuen i s’allunyen amb la normalitat que dona el recorregut del temps, però a alguns encara els trobo a faltar. Perquè compartírem més que dividírem, perquè les nostres ànimes ballaren al mateix ritme durant boniques temporades, perquè construïrem instants plens de complicitat que ni tan sols el pas del temps podrà esborrar. Avui, doncs, que diuen que és el meu dia, em sembla que seré més feliç si dedico un pensament a tots aquells que foren importants en algun moment a la meva vida. Perquè potser no vaig saber mantenir-vos al meu costat i mai llegireu aquestes paraules, perquè potser sí que sou a l’altra banda i encara tinc l’honor de compartir estones amb vosaltres. A tots, els que sou i els que no hi sou, gràcies per deixar la vostra empremta a la meva vida, avui ja amb 47 anys plens de petites històries.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “El pas del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.