265. Culte al temps

El temps. Un concepte que m’ocupa i m’interessa. En JM Rodríguez Olaizola sj fa uns dies li donava una nova volta en un escrit amb títol «Culto al tiempo» que transcric aquí:

“Nos despertamos a la hora exigida, con el sonido de una alarma. Empezamos rutinas que tienen que encajar con las indicaciones del reloj. Muchas de las actividades que tenemos están pautadas, fragmentadas y perfectamente administradas en tramos pre-definidos. Todo tiene una duración estipulada. La jornada laboral, las clases, el tiempo para el descanso, la sesión en el gimnasio, la duración de un capítulo de la serie de Netflix. Y esto va colonizando otras áreas de nuestra vida. Medimos el tiempo que dedicamos a la oración, a la lectura, elegimos la misa que no dura más allá de la hora prevista, vamos a dar un paseo y ya tenemos hora de llegada en la cabeza. Algunos smart-phones ahora te sacan estadísticas del tiempo empleado en distintas actividades y, si te dejas y no desactivas esas funcionalidades, te van haciendo competir contra ti mismo para ¿mejorar? Pocas cosas hacemos sin tener que mirar al reloj o a la pantalla del móvil para que nos diga cómo vamos de tiempo.

¿Cuándo dejamos de ser señores de nuestras jornadas para convertirnos en súbditos de la agenda? ¿Cuándo renunciamos a la libertad de perder el tiempo? ¿Cuándo los minutos sustituyeron a las horas, y estas a los días, en la medida de nuestra existencia? ¿Cómo hemos llegado a rendir culto al tiempo?

Quizás esto no es de ahora, sino un largo proceso de siglos (acelerado, como tantas otras cuestiones, en las últimas décadas). Ya cantaba el Eclesiastés que todo tiene su tiempo, o que hay un tiempo para cada cosa. Sin embargo, no creo que en su caso fueran segmentos tan escrupulosamente medidos, pautados y fragmentados.

Me pregunto si no será tiempo de conquistar una libertad diferente. Si no tenemos que ir venciendo a la tiranía del reloj, a la exigencia de inmediatez, a la constante presión del instante, a nuestras jornadas amaestradas... y volver a bailar al ritmo de dentro.”

De nou, paraules sàvies d’un gran mestre de vida. Com tot, en la dosi està la virtut o el verí. Jo visc sense rellotge: una decisió premeditada. Miro, però, el rellotge del mòbil o de l’ordinador per arribar puntual, sempre amb temps: no acostumo a arribar tard. Faig classes de 55 minuts i sovint intueixo el final. Tinc un parell d’alarmes que em sonen agradables per despertar i marxar de casa: el primer quasi mai el necessito, el segon tampoc. Per anar, agafo el tren cada dia a la mateixa hora; per tornar, quasi mai. Sóc de franges fixes, per gaudir millor del temps: més temps seguit per treballar, més temps per acompanyar, més temps per interioritzar. Temps finit per a la televisió, temps finit per les xarxes, i també per algunes que no haurien de tenir temps finit. El temps ens governa, sí, però també en som senyors quan decidim a què el dediquem. Amb l’alumnat estic aquests dies parlant de prioritats i, guiats per una reflexió sàvia del Víctor Küppers, ens endinsem en entendre que «el més important a la vida és que el més important sigui el més important». El temps que dediquem a les persones i a les coses és un bon indicador de quin valor tenen per a nosaltres. Sempre el temps. Albert Bosch també és un bon predicador de les bondats del temps: cada dia tenim 24 hores per demostrar i decidir què ens importa i què no. No val la pena dedicar temps a allò que no suma. El temps és or per als nostres somnis, per això una distribució raonada i lliure del temps que disposem és valor real pels nostres projectes de vida. No hi ha contradicció entre les paraules de José María i les de l’Albert. La màniga ampla amb els horaris pre-decidits i la capacitat d’improvitzar si la vida ens hi porta són dues pràctiques que ens ajuden a ser senyors i no esclaus del temps. També penso que davant del gaudi de l’art en totes les seves manifestacions, o en converses de cor a cor, cal ser generós i flexible: necessiten d’un temps variable que depén de tu, dels altres, de les obres... Davant de l’exigència de la immediatesa, el bloqueig de les notificacions digitals. Davant de la pressió de l’instant, la serenor d’un pas darrere d’un altre. Davant de la tirania del rellotge, la contemplació de la natura amb tots els sentits. Davant del culte al temps, l’agraïment de poder-lo gaudir. Molts que ens precediren ens deixaren i el temps va deixar de córrer per a ells.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “El pas del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.