01. Una data artificiosa

Avui és 29 de febrer, un d’aquells dies dels quals només n’hi ha uns pocs a la vida. I és que un dia com avui ens recorda com d’artificiosa és la nostra mesura del temps... un dia que només existeix cada 4 anys? Quina bestiesa! Escoltava el dijous que la nostra concepció del temps no és universal: que en moltes altres cultures no occidentals el temps no és lineal, sinó que respon a d’altres models més inconfessables: circulars, helicoïdals... no ho sé, diferents en tot cas... suposo que per això també ens costa entendre als occidentals el que suposa el temps per a la mecànica quàntica... Sigui com sigui, avui és un dia com qualsevol altre, o potser un altre dia únic com qualsevol altre, però alhora esdevé una data (diguem-ne) artificial. Tant és així, que aquells que van néixer un 29 de febrer són éssers escollits, bé perquè només celebren l’aniversari cada 4 anys o bé perquè cada any haurien de celebrar el seu aniversari en una data diferent, tenint en compte que han de comptar 365 dies per sant tornar-hi... éssers escollits, sens dubte...

És, doncs, un dia... diferent. I per això avui inicio aquest camí explícit, tot i ser un camí personal llargament recorregut. És aquest un camí de reflexió, que tant necessito, i un camí de proposta, que tant enriqueix. No tindria sentit si només servís per abocar-hi una part d’allò que penso i sento. Té sentit si interpel·la a d’altres. I encara més si és origen de diàleg, de conversa.

I és que el món va tan ràpid! Mooolt ràpid! Dijous a la tarda visitava Barcelona i sentia la pressa arreu! Les persones, els vehicles, els sorolls, el vent... i, fins i tot, els sortidors d’aigua de la Plaça Catalunya feien veure que se’ls acabava el temps! Potser és ben cert que viure a Terrassa i no a Barcelona em fa sentir més palpable aquesta discontinuïtat rítmica que tant em colpeja quan visito de nou la gran ciutat... però és que estem parlant d’aigua: les nostres aixetes de casa poden treure més o menys aigua, amb més o menys pressió i, per tant, a més o menys velocitat... i puc subratllar (sense por a equivocar-me) que dels sortidors d’aigua de les fonts de la Plaça Catalunya l’aigua brolla a dojo! M’explicaven no fa gaire que l’aigua en moviment no es troba habitualment en l’interior dels espais sagrats perquè és símbol de caos, però jo mantinc a la memòria els cursos d’aigua que flueixen plàcidament a boscos i muntanyes, i que evoquen espais idíl·lics plens de vida molt allunyats d’aquest caos simbòlic: són per a mi espais naturals plenament sagrats... quina gran contradicció, oi?! Tot plegat em sembla que si hem de parlar d’aigua i de caos, els sortidors d’aigua de la Plaça Catalunya es mereixen un lloc privilegiat.

Sigui com sigui, és aquesta una societat accelerada, on tothom té pressa, on fins i tot les notícies tenen tanta pressa que sovint ja només són titulars buits que es poden llegir tan ràpid com desapareixen del nostre imaginari. Davant d’aquesta celeritat, ens cal mooooolta pau. I és aquí on això que llegeixes té cabuda. Que aquestes breus reflexions que compartim puguin servir per donar-nos una mica de pau. I alhora provocar reflexió, emocions, conversa, pensaments i debat.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “La mesura del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.