06. El valor de les paraules, el valor de la mort
Ahir m'acomiadava amb un aforisme de Sèneca: «Sigui aquesta la regla de la nostra vida: dir el que sentim, sentir el que diem. Que la paraula, doncs, vagi d'acord amb els fets». M'hi vaig aturar centrant-me en la recerca de la coherència (que no és baladí) però la Sandra, hàbilment, m'escriu per donar-li la volta. Em recorda que «la nostra paraula també és una eina transformadora del present cap a la realitat que volem aconseguir». Touché.
Breu parèntesi: Sigui aquest un exemple fantàstic de la importància de crear un espai de reflexió al voltant de les paraules com el que, poc a poc, estem creant entre tots. Les meves paraules tenen més sentit si us interpel·len. I encara més, si us animeu a donar la rèplica. Gràcies per ser a l'altra banda!
Els meus pares escriuen molt sobre el poder de les paraules i, encara millor, sobre el poder creador dels pensaments positius (i, per contrapartida, del poder destructiu que també tenen els negatius). Sembla que ens espera un millor futur i una vida més plena i feliç si ens envoltem de positivisme. Rellegint les paraules de la Sandra, em sonen molt a la PNL (Programació Neurolingüística). Sigui com sigui, posar AMOR en el que fem, pensem i sentim em sembla un magnífic consell de vida, sigui destinat a nosaltres mateixos o sigui als altres. Us animo a llegir tot el comentari de la Sandra aquí.
D'altra banda, l'Àngels em fa pensar sobre el valor de la mort. Ser conscients que un dia deixarem aquest món ens empeny a valorar més el moment present. Ja als Immortals (1986) (i més recentment) a Crepuscle (2008) el cinema planteja la immortalitat com una mena de maledicció. Jo no la voldria pas per a mi. No acabo d'entendre la mena d'obsessió d'alguns rics per criopreservar-se, i tornar a la vida quan la tecnologia ho permeti i així allargar una vida que segur ja no és la seva i on ja no hi seran els seus éssers estimats.
Perquè... som conscients per a què vivim? Quin és el sentit de la nostra existència? Ningú ho sap del cert, i més enllà d'un possible sentit transcendent, estic segur que no posareu en dubte que avui el que dóna valor als vostres dies té molt a veure amb la vostra interacció amb els altres. No imagino un sentit de la vida egoista i/o egocèntric; m'estimo més entendre el nostre pas pel món com un camí d'aprenentatge on l'amor viscut i donat impregna de valor els nostres dies. Per això em recordo sovint la que hauria de ser la regla d'or dels cristians: “estima a Déu i als altres”... que d'altra banda té una versió històrica anterior menys religiosa i prou exitosa que diu que “no facis als altres el que no vulguis per a tu”.
La data de caducitat dels nostres dies ens recorda que el nostre temps és finit i que per això és valuós. Com l'Àngels diu sàviament: parlar de la mort ens porta irremeiablement a parlar de la vida.
I per acabar, un regalet per als nostàlgics:
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre “El pas del temps”. Si et ve de gust llegir la resta d’articles que la composen, en formen part: (1) Una data artificiosa; (2) Més sobre el pas del temps; (3) Sobre la mort i els cementiris; (6) El valor de les paraules, el valor de la mort; (82) Preses de la pressa; (83) Aniversari feliç; (204) Calendaris artificials; (240) L’artificialitat del calendari; (265) Culte al temps; (279) Traficants de temps.