192. L'angle cec

Avui m’ha agradat molt la proposta que la Marina Garcés ha preparat per a la seva col·laboració d’aquesta temporada amb TV3 (cliqueu aquí si la voleu veure de 1a mà).

El títol està molt ben buscat i m’he sentit atret des de la primera vegada que l’he llegit. Ella mateixa explica la proposta:

«Sempre construim camps de visió, llocs on estar, maneres de relacionar-nos, paraules, expressions, que projecten, generen o tenen com a condició que no veiem altres coses, que quedin perspectives o ocultes, o excloses, o oblidades o amagades.» Són angles cecs. La Marina afegeix que, en certs moments, també tenim necessitat d’aillar-nos, separar-nos, canviar la perspectiva... i esdevenir nosaltres mateixos angles cecs. I finalment, no hauríem d’oblidar canviar la pròpia mirada e incloure a les nostres vides altres mirades que no ens són pròpies en allò que ens passa o què ens aborda. 

És bonic, oi, aquest concepte dels angles cecs? Sovint en els meus escrits m’aturo i m’empenyo a recordar la importància de canviar la pròpia mirada especialment per a ser més sensible a les necessitats dels altres o per viure amb major intensitat i riquesa la pròpia experiència quotidiana. Però aquest concepte dels angles cecs s’enfronta de manera directa i sense matisos a l’egocentrisme, a una mirada egoista al nostre propi melic que tant habitualment ens descriu. Reconèixer que hi ha angles cecs en la nostra visió del món és un primer i esperonador primer pas per canviar la nostra mirada. Però la Marina no s’atura aquí: no parla només de camps de visió. Parla, per exemple, de llocs on estar, que entenc que no és una altra cosa que parlar del lloc des d’on ens mirem la realitat. A propòsit d’això em venen al cap ràpidament dos exemples que ho il·lustren força bé: el primer, el fet que l’experiència del confinament ha estat tan diversa i plural com ho ha estat la vivenda on hem estat confinats. Per exemple, no ha estat el mateix per a una família de 5 membres està confinada en una casa amb jardí i piscina a un barri residencial de Sant Cugat o estar-ho en un pis de 45 metres quadrats sense terrassa i finestres cap a l’interior en un barri marginal de Barcelona. O no ha estat el mateix estar confinat vivint en parella o vivint amb 3 fills petits i una àvia en una residència que no has pogut visitar. El lloc on estem també és important en educació: recordo una experiència educativa que explica César Bona i que jo també he replicat en la que l’alumne es veu obligat a pujar a una taula i explicar quelcom personal a la resta de companys que seuen a les seves respectives cadires. Canviar el lloc des d’on es parla és, en aquest cas, un petitdetall que marca la diferència.

Com d’important és ser conscient que la nostra manera de fer, de comunicar-nos o de, simplement, mirar el món fa que quedin altres perspectives de la realitat ocultes, excloses, oblidades, amagades! I com d’important és que això no només condiciona com nosaltres vivim la vida, sinó també com la viuen els que ens envolten! Penso que això dels angles cecs té molta relació amb un concepte que intento rescatar de tant en tant que és el del umwelt alemany: la realitat que nosaltres percebem és aquella que els nostres sentits ens fan arribar. O dit d’una altra manera, si canviem els sentits que ens apropen a la realitat, la nostra percepció d’aquesta serà diferent. Per a mi aquesta descoberta fou transgressora, perquè l’umwelt ens parla dels perills d’analitzar antropocèntricament la realitat. Recordeu, l’experiència d’una flor, d’una posta de sol, d’un camp nocturn o d’un fons marí variarà molt segons els receptors sensorials que disposem per reconèixer-la. I això és una meravella que exalta la diversitat i emociona l’esperit. Si engrandim el concepte físic del umwelt i l’apliquem al camp de les relacions humanes, de les emocions, de les necessitats socials o de tantes coses, les possibilitats són infinites. I entenem llavors la importància de ser conscients d’aquests angles cecs.

La Marina acaba la seva presentació dient:

«Hem estat molt de temps parlant de judicatures, presons i jutges; després de metges, hospitals i residències; ara d’escoles. Focalitzar la mirada només en un punt ens fa molt mal... és important que aprenguem com compondre mirades que articulin les diverses dimensions de la vida i fer-ho també des d’aquells que miren des d’un altre lloc.»

Em sembla que això hauria de ser la vida mateixa. I com que no ens cansarem d’aprendre, aniré seguint-la no sigui que ens doni noves claus per entendre i gaudir de les nostres vides.

Nota de l’autor: aquest escrit forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.