241. Bombolles de realitat

Llegeixo a Josep Maria Vera, Director Executiu d’Oxfam Internacional, en el suplement del quadern 219 de Cristianisme i Justícia de setembre de 2020 amb títol «El virus de la desigualtat i la pandèmia de la pobresa». Us n’extrec uns fragments que són dades concretes que expliquen la realitat tal qual:

«Diverses vegades he sentit l’afirmació que la COVID-19 ens fa iguals a tots els éssers humans perquè infecta rics i pobres, en qualsevol lloc del món. La realitat, però, és que l’impacte del pandèmia -ja sigui en el cas d’infecció o per la crisi que comporta- és profundament desigual. País d’origen i residència, sexe, classe social, raça... defineixen les opcions d’una persona per sobreviure al virus i al tsunami econòmic que l’acompanya. El coronavirus s’abat sobre un món en què la desigualtat ha crescut en la majoria de països, assentada en un sistema econòmic que afavoreix l’acumulació de riquesa, renda, oportunitats i recursos naturals per part d’uns quants.»

«Uns exemples: al Brasil, la gent mor al carrer a les portes dels hospitals col·lapsats; al Perú fan llargues cues per comprar oxigen a uns preus desorbitats amb la voluntat d’evitar que familiars malalts de la COVID-19 s’ofeguin; al Iemen, la meitat dels centres de salut no estan operatius i alguns han estat destrossats per bombes venudes per Occident; a Zàmbia amb prou feines si hi ha metges i en canvi sí que hi ha taxes per accedir a l’atenció sanitària que gairebé ningú pot pagar.(...) A Espanya, el 73% de les persones donades de baixa de la Seguretat Social durant la pandèmia pertany als grups d’ingressos baixos, la majoria amb contractes temporals encadenats. (...) Oxfam calcula que uns 500 milions de persones podrien caure en la pobresa a causa de la crisi econòmica provocada pel coronavirus. Una tragèdia per a moltíssimes famílies que han lluitat per la seva vida, els seus ingressos i la seva dignitat. Una xifra que faria retrocedir fins a trenta anys els avenços en la lluita contra la pobresa en alguns països africans.»

Són dades que corroboren el que ja sabem, o el que no volem veure per no fer-nos mal. Quan llegeixes dades com aquestes o t’assabentes de crues i desconegudes realitats que no tenen a veure amb la pròpia, te n’adones que vius en una mena de bombolla. Vivim en bombolles jo crec que ja abans de la pandèmia i ara només hem fet que interioritzar-les, materialitzar-les i justificar-les. Fa uns dies en va parlar la Marina Garcés, com sempre afinant l’anàlisi. Sovint he bromejat amb la Bea comparant la seva vida respecte la meva com una bombolla plena de protecció i felicitat, aliena parcialment a les maldats del món. Com és la vida que ara me n’adono que jo mateix, nosaltres plegats, vivim ara en una bombolla que ens separa de moltes de les realitats més dures i necessitades d’ajuda de l’actualitat.

La Marina ens fa adonar que, en aquests temps de convivència en bombolles, allò que es venerat com element de protecció i relació, també amaga la possibilitat de col·locar-nos i situar els altres en un punt mig entre la fragilitat i l’aillament. Les bombolles ens donen una aparent seguretat, però són fràgils; si es trenquen estem plenament al descobert, desprotegits. Alhora, les bombolles que ens protegeixen també ens aillen d’aquells que no en formen part, ens separen d’aquells que no viuen la nostra realitat bombolla i, possiblement el pitjor, ens fan encara més indiferents a d’altres realitats que no són visibles des de la nostra bombolla. Les bombolles poden esdevenir cuirasses: els murs ens protegeixen, però també ens aillen. Hem de deixar que la vida ens faci una mica de mal: en parlàvem fa uns dies. Perquè si no tenim una mica de crosta ens tornem persones insensibles davant les penúries i les injustícies. Finalment, les bombolles acostumen a ser esfèriques, i com a tals tenen un centre. Nosaltres esdevenim la centralitat de la bombolla i això pot portar-nos greus problemes: mirar-nos el melic sempre ha estat una mala idea. Si la realitat que vivim gira al nostre voltant, si els nostres interessos i les nostres necessitats esdevenen l’eix central de les nostres vides, l’al·lienació davant la realitat del proïsme serà cada dia major. La vida és millor quan és servei i amor al proïsme, la felicitat és encara major quan és compartida.

Nota de l’autor: aquest escrit forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.