217. L’espera sense esperança
Escolto, una vegada més, la Marina Garcés. Posa, de nou, el dit a la llaga. Me’n vaig amb les meves cabòries... Com és l’espera sense esperança? És lícit i èticament defensable que a algú se li negui aquesta esperança?
Com serien les nostres vides si visquéssim durant mesos en un camp de refugiats, en un centre de detenció, dia rere dia sense ningú amb poder que digués res, amb el món girat d’esquena, sense papers, sense drets.... sense esperança? Què seria de les nostres vides si un dia com qualsevol el camp cremés i acabéssim tots enmig del no res, i la policia tornés a acordonar-nos i tractar-nos com delinqüents perquè no som ningú en una terra que no ens vol acollir? I acabéssim fent vida a la vora de les carreteres mentre veiéssim construir de nou un camp que ens retingués? Un camp de concentració, que no un camp d’extermini, és molt diferent a la pràctica que un camp de refugiats, que un camp de retenció?
Sé què diria en Víctor Frankl sobre l’esperança, i em consta que ho va posar a la pràctica, però no val suposar que tots aquells que allà arriben seran capaços de no caure en la desesperança (si no en el rebuig) davant d’aquells que els neguen els drets humans que ens haurien d’unir a tots. Hi ha molta hipocresia i molta demagogia en els discursos i les opinions, però davant de tanta deshumanització preguntem-nos quina hauria de ser la resposta ètica. Construim murs creient que així estarem sans i estalvis, i en realitat el que fem és aïllar-nos, endurir-nos, tornar-nos egoistes, de cors encongits i mirada cega per no sentir la vergonya de les nostres decisions i de les d’aquells que (suposadament) ens representen. I tot i així molts la sentim. La història en farà judici, i parlarem d’un genocidi per omissió d’ajuda, per egoïsme econòmic, per indiferència intercultural. Són les fronteres el que delimiten els nostres mons o les que els organitzen? En tot cas, les fronteres esdevenen un invent de l’home que respon al concepte d’estat que crea més conflicte que virtuts. Déu no vulgui que haguem de marxar corrent del nostre país: ens trobarem atrapats en la nostra pròpia presó. En un món global, sense països ni estats, amb un sistema econòmic solidari i circular, on la identitat cultural fos font de riquesa i mestissatge, de diversitat alabada, de companyonia i entesa, les fronteres no tindrien cabuda. Què tal si mirem la natura i aprenem d’ella, dels ecosistemes on la interrelació és més valuosa que la depredació, de les grans migracions que mouen la vida d’un lloc a un altre de manera harmoniosa?
Fa uns anys, en un discurs davant de les Nacions Unides (més demagògic que pràctic, evidentment, però no per això poc lloable), el Papa Francesc apuntava que podem escollir entre dos camins: “el que conduce al fortalecimiento del multilateralismo, expresión de una renovada corresponsabilidad mundial, de una solidaridad fundamentada en la justicia y en el cumplimiento de la paz y de la unidad de la familia humana, proyecto de Dios sobre el mundo” o “al que da preferencia a las actitudes de autosuficiencia, nacionalismo, proteccionismo, individualismo y aislamiento, dejando afuera los más pobres, los más vulnerables, los habitantes de las periferias existenciales”. Em sembla evident quin hauria de ser el camí a seguir, però molts no ho veuen així: penso que no estan mirant amb el cor.
La poesia pot acabar aquesta reflexió. Joana Raspall i el seu Podries ho diuen tot:
Si haguessis nascut en una altra terra,
podries ser blanc, podries ser negre...
Un altre país fóra casa teva,
i diries "sí" en un altra llengua.
T'hauries criat d'una altra manera
més bona, potser; potser, més dolenta.
Tindries més sort o potser més pega...
Tindries amics i jocs d'una altra mena;
duries vestits de sac o de seda,
sabates de pell o tosca espardenya,
o aniries nu perdut per la selva.
Podries llegir contes i poemes,
o no tenir llibres ni saber de lletra.
Podries menjar coses llamineres
o només crostons eixuts de pa negre.
Podries ....podries... Per tot això pensa
que importa tenir les mans obertes
i ajudar qui ve fugint de la guerra,
fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra,
la tristesa d'ell podria ser teva.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.
Nota de l’autor 2: aquest escrit també forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.