37. La tempesta i el Papa Francesc

Avui és Diumenge de Rams. Per això em ve de gust recuperar l’homilia que va fer el Papa Francesc en la benedicció urbi et orbi -extraordinària en el context històric- de fa deu dies. La lectura prèvia era l’escena on Jesús calma una tempesta (Mateu 8,23-27). En trec uns fragments i en faig un breu comentari final.

«Arribat el capvespre». Així comença l’Evangeli que hem escoltat. Des de fa setmanes sembla que hagi arribat el vespre. Sembla que les tenebres denses s’hagin espessit a les nostres places, carrers i ciutats; s’han apoderat de les nostres vides omplint-ho tot amb un silenci eixordador i amb una trista buidor, que ho paralitza tot al seu pas: se sent en l’aire, es percep en els gestos, ho diuen les mirades. Ens hem trobat esporuguits i perduts. Com els deixebles de l’Evangeli, ens hem vist afectats per una tempesta inesperada i furiosa. Ens hem adonat que tots ens trobem en la mateixa barca, fràgils i desorientats, però alhora importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitant reconfortar-nos mútuament. En aquest vaixell… hi som tots. Com aquells deixebles, que parlen a una sola veu i plens d’angoixa diuen: «Estem perduts», així també nosaltres ens hem adonat que no podem anar endavant cadascú pel seu compte, sinó només junts.

És fàcil identificar-nos en aquesta història. El que resulta difícil és entendre l’actitud de Jesús. Mentre que els deixebles estan naturalment alarmats i desesperats, Ell es troba a la popa, just en la part del vaixell que primer se’n va al fons. I què fa? Malgrat l’enrenou, dorm serè, confiat en el Pare – és l’única vegada a l’Evangeli que veiem Jesús dormint –. Quan es desperta, després d’haver calmat el vent i les aigües, s’adreça als deixebles amb un to de retret: «Per què teniu por? Encara no teniu fe?».

Mirem de comprendre. En què consisteix la manca de fe dels deixebles, que es contraposa a la confiança de Jesús? No havien deixat de creure en Ell, de fet l’invoquen. Però mirem com l’invoquen: «Mestre, no et fa res que ens enfonsem?». No et fa res: pensen que Jesús es desinteressa d’ells, que no es preocupa per ells. Entre nosaltres, en les nostres famílies, una de les coses que fa més mal és quan sentim que ens diuen: “No et preocupes de mi?”. És una frase que fereix i desencadena tempestes en el cor. També haurà afectat a Jesús.

La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats. Ens mostra com hem deixat adormit i abandonat el que alimenta, recolza i reforça la nostra vida i la nostra comunitat. La tempesta deixa al descobert tots els propòsits d’oblidar el que ha nodrit l’ànima dels nostres pobles. Amb la tempesta, ha caigut el recurs d’aquells estereotips amb què emmascaràvem els nostres egos sempre preocupats per la pròpia imatge; i, una vegada més, ha quedat descoberta, aquella beneïda pertinença comuna a la qual no ens podem sostreure: la pertinença com a germans.

«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». En aquest món nostre hem anat endavant a tota velocitat, sentint-nos forts i capaços de tot. Amb ganes de guanyar, ens hem deixat absorbir per les coses i desconcertar per la pressa. No ens hem aturat davant de les trucades de Déu, no ens hem despertat davant les guerres i injustícies planetàries, no hem escoltat el crit dels pobres ni del nostre planeta que està greument malalt. Hem continuat sense immutar-nos, pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en un mar agitat, ens descobrim implorant: “Desperta!”. I tu ens crides a acollir aquest temps de prova com un moment d’elecció. No és el moment del teu judici, sinó del nostre judici: el moment de triar entre el que importa i el que és efímer, de separar el que és necessari del que no ho és. Ens interpel·les i, enmig de la nostra tempesta, ens convides a despertar i activar la solidaritat i l’esperança capaces de donar solidesa, suport i sentit a aquestes hores en què tot sembla naufragar. Déu pot ser l’àncora, el timó i l’esperança. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.

Quasi poesia. Filosofia de vida i teologia de la mà: un bon grapat d’interessants recordatoris. Els que més m’interessen: el concepte de fragilitat -individual i col·lectiva-, el recordatori de la superficialitat abundant que ens envolta i el valor del temps, la proposta de triar entre el que importa i el que és volàtil, la importància de la comunitat i dels altres, el valor de la confiança que ens dóna esperança... tot un ventall de pilars forts per seguir caminant... i -com no!- estic escrivint això i la vida em porta a trobar-me de morros amb una obra d’art que té molt a veure amb tot plegat: «Crist en la tempesta al mar de Galilea», de Jan Brueghel el Viejo (1596). En gaudeixo d’una manera que no és habitual (feu una ullada al vídeo)... i m’agrada. I veig en el mateix quadre molts paisatges superposats: de certa calma i també d’intensa tempesta, veig persones lluitant per la seva vida i d’altres gaudint d’un pícnic amb vistes al mar, veig foscos núvols de mals presagis i rajos de sol entremig portant llum i esperança... està tot ple de contradiccions, com a la vida. Així, doncs, de la mateixa situació en podem treure minúcies o tresors, ho podem viure amb desesperança o serenor... mateixos paisatges en un sol quadre.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.