130. Posa un migrant a la teva vida
Estic fent neteja del correu i em trobo amb unes notes que vaig prendre d’un discurs del Papa Francesc del 29 de setembre de 2019, a propósit de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. Sonen potser massa globals, però trobo que són paraules sàvies. Us n’extrec i tradueixo dos paràgrafs breus.
«Les societats econòmicament més avançades desenvolupen una tendència a un fort individualisme que, combinat amb la mentalitat utilitarista i multiplicat per la xarxa mediàtica, produeix la globalització de la indiferència.»
Això és la vida mateixa. No te n’adones i estàs enmig d’una voràgine que t’absorbeix dia rere dia i la manera més senzilla de sobreviure és anar apagant focs i mirar endavant, de vegades fins i tot amb el cot baix. Jo treballo amb persones, però al acabar la jornada barrejat enmig de centenars de desconeguts que tornen cap a casa no parlo amb ningú, m’abstrec en les meves coses i em preparo per anar enllestint les coses que l’agenda em té preparades pel que queda de tarda. Els meus fills, el meu nucli proper i jo mateix, són les persones a qui dedico la meva atenció. M’he creuat amb milers de persones al llarg del dia i no en sé res d’elles, i quasi podria dir que ni m’importa. Potser sí que estem globalitzant la indiferència.
La única manera de lluitar contra l’individualisme és proposar-nos-ho conscientment. Veure les persones amb les quals ens creuem com p-e-r-s-o-n-e-s amb somnis i sentiments i no com gent amb la que et creues és una qüestió d’actitud. La indiferència només es combat amb la compassió individual: quan el dolor de l’altre ens colpeix, allà no pot haver indiferència. Quan els problemes dels altres són els nostres, les persones ens comencen a importar. Em sembla que el Papa Francesc tenia molta raó, i potser podríem plantejar-nos com canviar una mica la nostra vida per reduir-ne en la mateixa proporció la indiferència que els altres signifiquen per nosaltres. Ho apunto per la llista de l’estiu.
«Obrir-se als demés no només no empobreix sinó que enriqueix, perquè ajuda a ser més humà: a reconèixer-se part activa d’un tot més gran i a interpretar la vida com un regal pels altres; a veure com a objectiu no els interessos propis sinó el bé de la humanitat.»
Sona a frase de discurs, ho sé; però no deixa de ser veritat. Quan comparteixes camí amb persones que ho estan passant malament, i després et planteges quin és l’objectiu a la teva vida, no pot plantejar-t’ho sense incloure aquelles persones també en la teva abstracció. Conéixer la realitat dels altres et fa sensible a elles; per això no he perdut la confiança en un món millor. El fet, però, és que el nostre dia a dia ens empeny justament a no conéixer, a no implicar-nos en d’altres realitats que no sigui la nostra pròpia: aquest és el terrible mal del nostre dia a dia. Com ho solucionem? Amb actitud. Hem de reservar espais per obrir-nos a d’altres realitats. La vida que gaudim depèn de com ens posicionem en ella, i una vegada ens hem posicionat, de com ens la mirem. Hem de mirar els ulls de les persones que viuen altres realitats a la nostra, per a què esdevingui impossible no fer res.
El discurs del Papa Francesc que avui he recuperat anava de migrants i refugiats. Tots hauríem de tenir contacte amb almenys un migrant o refugiat de casa nostra. Una persona, només una, que pogués compartir amb nosaltres les seves vivències. Conèixer la seva història, els seus motius, les seves peripècies, els seus entrebancs, les seves pors, els seus somnis. Conèixer anul·la la ignorància, que sovint és la base de la por. Sense por, establir vincles és més fàcil. Amb vincles, la indiferència s’esborra. Hauríem de recuperar la campanya «Volem acollir» i transformar-la en una altra: «Posa un migrant a la teva vida».On va quedar la campanya del «Volem acollir»? Quants dels que van aixecar la mà o van anar a les manifestacions van finalment acollir? La nostra família som la mostra viva que si vols acollir ho pots fer. Hi ha diverses entitats que ho organitzen: nosaltres ho vam fer amb MigraStudium. No és un camí de roses, però és un camí enriquidor: quan comparteixes el camí de la vida guanyes la vida dels altres. D’alguna manera, hem establir ponts amb d’altres realitats que no siguin la nostra: el futur de tots està en joc. L’alternativa a no fer-ho: els guetos, la por, la indiferència. El premi a fer-ho: una vida millor.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.