07. Les cendres i el Papa Francesc (2)
Fa un parell de dies us parlava del Papa Francesc i d’unes paraules extretes de la seva homilia del dimecres de cendra d’enguany. Avui em vull detenir en dos fragments més, on utilitza el simbolisme de la celebració per intentar acostar el missatge de Jesús de Natzaret a la nostra realitat quotidiana. Ho fa identificant la pols amb allò material, fútil, que acabarà desapareixent, o amb aquelles actituds i accions governades pel nostre jo més egoista i fred davant les necessitats dels altres.
«La cendra ens recorda el trajecte de la nostra existència: de la pols a la vida. Som pols, terra, argila, però si ens deixem modelar per les mans de Déu ens convertim en una meravella. I encara així, especialment en les dificultats i la soledat, només veiem la nostra pols. I em pregunto: jo, per a què visc?
Si visc per a les coses del món que passen, torno a la pols, nego allò que Déu ha fet en mi. Si visc només per portar una mica de diners a casa i divertir-me, a la recerca de prestigi o carrera, visc de la pols. Si jutjo malament la vida, només perquè no em prenen prou en consideració o no rebo dels demés el que crec merèixer, segueixo mirant la pols. No estem en el món per això. Valem molt més, vivim per a molt més: per realitzar el somni de Déu, per estimar. La cendra es posa damunt dels nostres caps per a què el foc de l'amor s'encengui en els nostres cors. Perquè som ciutadans del cel i l'amor a Déu i al proïsme és el passaport al cel.
La cendra que rebem ens recorda també un segon camí, l'oposat, el que va de la vida a la pols. Mirem al nostre voltant i veiem pols de mort. Vides reduïdes a cendres. Runes, destrucció, guerra. Vides de nens innocents no acollits, vides de pobres rebutjats, vides d'ancians descartats. Seguim destruint-los, tornant-los de nou a la pols. I a les nostres relacions, a casa nostra, a les nostres famílies? Quants litigis, quanta incapacitat per calmar els conflictes. Que difícil és disculpar-se, perdonar, començar de nou, mentre reclamem amb tanta facilitat els nostres espais i els nostres drets! Hi ha tanta pols que embruta l'amor i desfigura la vida! I al nostre cor? Quantes vegades apaguem el foc de Déu amb les cendres de la hipocresia! Quantes vegades prediquem una cosa i en fem una altra. Quantes vegades aparentem ser bons per fora i ens guardem rancúnies dins. Quants doblecs tenim al nostre cor... tot és pols que embruta, cendra que extingeix el foc de l'amor.»
Quanta utopia continguda en unes poques línies... però, alhora, quanta proposta per a una vida digna... A les publicacions cristianes que vaig consultar destacaren l’expressió «Perquè som ciutadans del cel i l'amor a Déu i al proïsme és el passaport al cel». És clar, per aquells que no sou creients això grinyola una mica. Però, fins i tot vosaltres, podeu identificar l’amor al proïsme com la base d’un humanisme ecumènic que no pot fer res més que bé en el món. Crec que al llarg d’aquests paràgrafs podeu identificar un bon grapat de maneres de fer que no sé si ens portaran al cel però sí ens faran millors persones i construiran un món millor. I per a mi aquesta és una de les grans virtuts del Papa Francesc: que, siguis o no siguis creient, té la capacitat de cridar la teva atenció amb un discurs coherent i constructiu del qual, crec sincerament, ens n’hem d’aprofitar tots.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.