18. Temps i amor

Diu en Jose María Rodríguez Olaizola:

«Hay un vínculo más hondo que la sangre, un árbol que echa raíces más firmes que la genealogía, una herencia que no está en los papeles ni las leyes, una unión que va más allá del espacio o el tiempo compartido. Es el amor. El amor que acoge sin condición. Amor que se derrama en mil facetas de la vida. Amor nuestro de cada día, dibujado en estampas de hogar, discusiones olvidadas, en el pulso de las generaciones que reclaman su parcela de autonomía, y en la experiencia de los mayores dispuestos a compartir su memoria. Esa es la familia que vamos forjando a base de encuentros, confianzas, saludos y despedidas. Ese es el hogar donde se fragua lo que somos.»

En això estic avui pensant, quart dia de confinament per a mi, cinquè pels meus fills. D’alguna manera, aquesta crisi sanitària hauria de servir per generar nous vincles i noves grans famílies, per enfortir els lligams de les que ja existeixen i per compartir amor allà on posem l’atenció. I, és clar, per compartir temps de qualitat amb les famílies de sang, sempre que sigui possible.

A l’amor tornaré en unes línees, però abans, us volia compartir també aquesta altra proposta de Rainer Maria Rilken, inclosa en «Cartes a un jove poeta»:

«Sigues pacient amb tot allò que estigui sense resoldre en el teu cor, i intenta estimar les preguntes en si mateixes. No busquis les respostes, no se’t poden donar perquè, en cas de tenir-les, no series capaç de viure-les. I la clau està en viure-ho tot. Viu les preguntes ara. Potser, poc a poc, sense adonar-te’n, visquis fins arribar, un dia ben llunyà, a la resposta.»

Aquest temps que estem vivint -em sembla a mi- ens pot portar a fer-nos moltes preguntes... sobretot molts «per què?» i «per a què?». No hem demanat allò que ara vivim, així que cadascú necessitarà d’un temps per assumir-ho i per deixar-ho enrere (valgui aquí allò d’adaptar-se sí o sí). Aquest temps tan necessari és alhora tan variable! Som nosaltres i les nostres circumstàncies. Però també us he de dir que aquestes preguntes que comentava no ens empenyen endavant... i això va per llarg. Hi ha moltes maneres de viure la realitat que ens ha tocat viure, sigui la que sigui (malaltia, absències, necessitats, resignació, oportunitat), però, en tot cas, us animo a fer d’aquesta realitat un temps fructífer, per a vosaltres i per tots aquells que tingueu (física o digitalment ) al vostre voltant. Molta força!

I torno al principi, ara de la mà del Papa Francesc, que el 8 de novembre de l’any passat deia:

«En un món on abunda l'egoisme i les divisions, és precisament el noble gust de l’amor incondicional el que serveix com antídot, i obre el camí al significat transcendent de la nostra existència. L’amor gratuït que inspira gestos de servei cap els necessitats no només esdevé llevat, sinó també la flaire del pa acabat de fer.»

Em sembla que és perfectament aplicable al temps actual. El que necessitem és amor: amor convertit en temps dedicat per fer riure als altres en moments tristos (vídeos i imatges que, amb respecte i gust, ens treuen una rialla), amor que es respira entre veïns que es parlen i juguen entre balcons, amor d’aquells professionals que s’ocupen dels malalts més greus, i d’aquells que treballen des de casa, i d’aquells que ens donen de menjar, i... amor dels que s’ofereixen desinteressadament per donar un cop de mà, amor que es tradueix en no oblidar als que estan sols i als que no tenen res... Tindrem temps. Aprofitem el temps. Regalem-lo als altres. I utilitzem-lo també per plantejar-nos on es recolza la nostra vida, què i qui esdevé (no important sinó) imprescindible, i què i qui no... I si molts ho fem, potser també podrem canviar en què es recolza la nostra societat... perquè aviat deixarem de parlar de contagiats, de malalts, de morts perquè ja no serà notícia, i començarem a parlar de diners: dels que s’han perdut, dels que es perdran, dels que no es van destinar en unes coses i sí en d’altres... de tantes coses. En tot cas, dediquem-nos temps, i aquest temps ens farà créixer.

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.