220. L’escala de Jacob (II)

Si parlem de representacions en tres dimensions d’aquest pont a Déu del que parlàvem en una primera part d’aquest text jo diria que l’obra Jacob’s Ladder de Gerry Judah se’n porta la palma. La trobarem en el Gibbs Farm Sculpture Park, prop de Auckland, Nova Zelanda. No he vist cap més bonica. Pren les formes de les columnes de vent recargolades que s’aixequen cap a alçades de la troposfera menys humanes i, en contrapartida, doncs, més divines. Potser per això reben en català el nom de dimoniets, per tractar - com en l’escena del pecat original- d’arribar a Déu per camins no habituals. En tot cas, la forma evoca els corrents si no cerquem una explicació més metafòrica i no veiem en l’escultura la doble hèlix de l’ADN que s’aixeca amunt connectant el món material a Déu. Tot una preciositat, no creieu?

Menys tecnològica i més romàntica potser és l’Escala Celeste de l’artista alemany Hannsjörg Voth, que vaig conèixer farà uns anys en un reportatge esportiu. Aquest artista va passar sis mesos en el desert marroquí del Sahara estudiant la cultura i els mites locals i va acabar construint allà diverses obres. La que ens ocupa és una escala feta de fang de 30 metres d’alçada en mig del no res: 52 esglaons directes al buit. La població local diuen que pujar pels seus esglaons t’acosta als teus familiars acabats de morir. No tinc gaire bon tracte amb els meus familiars que ja han marxat. El meu pare va morir quan jo era adolescent i diguem que, des de llavors, alguna cuirassa ben forta vaig construir que no acabo de plorar els que marxen. O potser és que no esdevenen per a mi prou éssers estimats: tot podria ser. Jorge Teillier va deixar escrit: «Per parlar amb els morts cal escollir paraules que ells reconeguin fàcilment com les seves mans reconeixerien el pelatge dels seus gossos a la foscor». Imatges que ens evoquen històries passades, paraules i expressions que ens transporten en el temps, signes que demostren que aquells que marxaren no moriran mentre siguin vius enmig dels nostres records.

Valentí Sanjuan va projectar el 2016 fer una SablesNonStop encadenant seguits uns 210 km fins arribar a l’escala al cel, l’Escala Celeste, en memòria del seu amic Ferran Puig i Alart. D’aquí la recordava. Del reportatge emotiu d’aquella aventura queden les imatges finals arribat a destí amb la mirada a l’horitzó i el record en l’amic, i aquella mítica frase enmig de paisatges desèrtics:«De vegades esprintes, d’altres corres a poc a poc, potser sovint camines, a trams gateges o potser t’arrossegues... dóna igual: el que veritablement importa és que continuis endavant!». La escala de Jacob m’ha fet pensar en tot plegat. 

Comences parlant d’allò que esperes que hi hagi al final del trajecte i acabes pensant en el que ara tens. Aquí i ara, continuar endavant. Carlos Barrera signa: «Hay quienes pasan por la vida como pasajeros de un ferrocarril: ven desfilar los seres y las cosas por la ventanilla, però sin atreverse a bajar en ninguna estación.» Som massa observadors i poc protagonistes: però això també té un cost que no sempre estem disposats a assumir. D’alguna manera, la Marina Garcés en parlava fa un parell de dies a TV3 quan deia: «La normalitat no és seguir una norma, és atenuar la vida. Vivim normalment quan no sentim la intensitat de la vida. Perquè un món plenament viu té la força d’un infern.» Aquests temps convulsos per a molts, sovint penso en tots aquells que fugen de la pobresa i de les guerres i es troben amb les presons d’acollida i els murs que no els deixen passar més enllà, i us prometo que no acabo de copsar com de dures deuen ser les seves vides: amb la tristor d’allò deixat i perdut, amb la climatologia adversa, sense possessions i sovint sense gaire esperances. Les seves vides sí tenen més d’infern que de paradís! Llavors gires i observes al teu voltant, descobrint que nosaltres no deixem de queixar-nos per qualsevol bestiesa que al costat sembla una pataleta de nen petit consentit: amb perspectiva tot adquireix la justa mesura.

La Marina es demanava: "Què hem de fer per mantenir la crosta prou feta perquè no ens faci massa mal la vida, però mantenint la necessitat que se’ns trenqui perquè la vida no s'atenuï?" Una pregunta que no té fàcil solució, però que no podem obviar. La meva vida hauria de fer una mica més de mal per ser una mica més autèntica, una mica més compromesa, una mica més profunda. No se m’ocorre un millor homenatge a aquells que marxaren que, d’una banda, no deixar que desapareguin dels nostres records i, de l’altre, no desaprofitar aquesta gran regal que gaudim, aquesta vida tan preuada que encara nosaltres sí tenim, aquesta vida que entenc millor si els peus es barregen amb el fang i el cor es dóna als altres.

Nota de l’autor: aquest escrit forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.