44. Confinament i Marina Garcés (1)

És curiós com els dies passen i l’estrès ha tornat: sense temps per preparar-ho i corregir-ho tot, per llegir i respondre tots els missatges que arriben, per fer tot allò que un dia vaig preveure... què és realment el que ha canviat aquí confinat si hi ha dies que visc la mateixa intensitat del pas del temps que quan podia sortir de casa? Potser, en realitat no ha canviat res. Estem confinats, sí... i així hem perdut la llibertat de moviment. Però hem guanyat per contrapartida llibertat personal? Doncs, hi ha dies que no m’ho sembla. Què és la llibertat? Està potser sobrevalorada? Com recuperar espais perduts de llibertat? Com pot ser que ni tan sols a casa meva sento que sigui lliure? En tot plegat vaig pensant, conscient que no sóc lliure, que no ho som, perquè no pensem ni obrem segons la nostra voluntat, perquè les responsabilitats ens demanen més que donen, perquè les decisions sovint són davant un mostrari que ens han escollit... només em sembla que atresorem petits espais de llibertat que ens convencen d’allò que no és. I em consolo pensant que no sóc lliure però que escullo -ni que sigui a estones- quines són les cordes que em lliguen.

Per coses com aquesta aquests dies m’ajuda seguir les reflexions de persones com la Marina Garcés. Potser les seves paraules no regalen prou optimisme, però quasi prefereixo el realisme per poder trepitjar amb més consciència i menys hipocresia. La Marina sovint parla sense pèls a la llengua i potser per això em va atreure el dia de la videoconferència del Papa Francesc amb l’Èvole. Potser des d’aquell «El classisme del confinament em sembla una realitat sagnant» me l’escolto. I és que no es pot dir més breu i més clar. Hi ha confinaments de primera i de segona, terribles en la quotidianitat i buits en la pretesa solidaritat. Perquè no és el mateix confinar-se en una casa de tres pisos i jardí, que en trenta metres quadrats sense balcó. Perquè no és el mateix confinar-se en un formiguer de barriada amb la balconada del costat a tocar, que en una àrea residencial amb piscina i olor de primavera. I en això no es tracta que els rics demanin perdó per viure, però sí que siguem conscients que no partim del mateix punt d’inici i que això fa que les necessitats i els patiments durant aquest temps de confinament no siguin els mateixos arreu, i per tant, tampoc els recursos necessaris, les atencions i les repercussions de tot plegat. Conèixer la realitat latent ens pot ajudar a comprendre l’altre.

«Em sorprèn que hi hagi tanta gent que digui que l’alerta sanitària ha posat de manifest la vulnerabilitat humana. Em pregunto quines vides tenien i quines realitats coneixen: no tenen persones grans dependents a les seves famílies? No conviuen amb persones discapacitades o amb trastorns mentals? No coneixen la realitat altament vulnerable de molts barris i territoris de les nostres ciutats? No pateixen l’impacte del càncer i d’altres patologies degudes a factors ambientals i socials? La vulnerabilitat i la interdependència ja eren, cada dia, una realitat quotidiana per a la majoria de nosaltres. Què ens impedia veure-les i què pensem des d’elles?»

Vivim amb una mena de mocador als ulls, oi? Un mocador d’aquells cars, d’aquells que millor si no el toquem gaire, que es fa malbé. Un mocador d’aquells bonics, que queda bé posat, tot i que no ens deixi veure el que hi ha al davant. Que real és allò d’ «Ulls que no veuen, cor que no sent»! I que egoistes que som, que no alcem la veu si no ens afecta d’una o altra manera! Tots aquells que són fràgils, que són invisibles als ulls de la majoria ja fa temps que hi són, a qui volem enganyar? I què hem fet? Escolto i llegeixo molta paraula bonica però veig poca acció contundent. Veig molta gallina que posa l’ou, però poc porquet que posa el beicon. I així ens va com a societat. Quina gran paraula aquesta de «societat»: la pluralitat amb que sona li treu individualitat, i així sembla que ens allibera de la pròpia responsabilitat. Així que em caldrà recordar-me sovint (i potser més sovint del que crec, perquè la memòria és fràgil) què és important i què no en la meva vida. No us passa que necessiteu recordar-vos les coses?

Nota de l’autor: aquest escrit forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.