45. Confinament i Marina Garcés (2)

La Ku’un no està bé. Els veterinaris ens confirmen de nou que el seu cor no pot amb tot, i que ara no hi haurà prou amb una punció: caldrà operar a cor obert i tallar part del pericardi, que per a ella esdevé presó de mort. Sense la membrana que protegeix el cor el líquid no s’acumularà i els problemes arribaran més lentament: temps de vida per a la nostra gossa. Un altre tipus de fragilitat, de la que en parlàvem ahir (en la primera part que pots consultar aquí) i que ara recuperem.

«La fragilitat individual ja la coneixíem i en sabíem. Ara ens adonem tots que el sistema també és fràgil. La crisi només accentua allò que tenim. No volem tornar a la normalitat, perquè la normalitat és el problema. Vivim una desigualtat naturalitzada, que en realitat no ho és perquè té un origen social.

Aquesta crisi ens mostra que el capitalisme global, que sembla un sistema molt poderós, es basa en grans capes de precarietat econòmica, social, material, sanitària... és una precarietat individual i estructural, perquè també afecta l’estat en el que es troben els serveis d’atenció pública en diferents països del món. És un sistema basat en l’activitat i el creixement, que quan té una patologia no es pot aturar, cuidar-se ni tenir cura de les vides de qui quotidianament espolia i explota; tampoc de les dels que ha deixat al marge, com les persones grans. Més que la fragilitat del sistema, el que ens mostra és la desigualtat i la violència social sobre la que funciona la nostra normalitat.”

I què dir després de llegir això? Que sona a radiografia que colpeja el cor. I en la meva utopia em dic que no es pot ser indiferent a tanta hipocresia. Que no vull participar en un sistema així, però que no tinc més remei que fer-ho. I doncs? Que ens toca potenciar des de l’acció aquells elements que sí ens agraden o aquelles petites coses que poden capgirar el sistema... cadascuna de les nostres decisions, de les nostres compres, de les nostres accions diuen molt de nosaltres. Com lluitar contra la desigualtat i la violència social? Potenciant tot allò que redueix les diferències, que assenyala les injustícies, que es nega a considerar normal quelcom que no ho és. I en un dia a dia tan intens això tan evident queda relegat a la immediatesa de l’acció i acaba per ser oblidat: és la maledicció dels oblidats, dels invisibles. I així torno a l’inici: és important mantenir persones al teu voltant que et recorden allò que per a tu és important.

«Escoltem i pensem en aquells que no tenen veu a les xarxes socials. No fem veure que tot és fantàstic i que fem tantes coses. Podem fer del confinament un context per una experiència compartida del món? O continuarem vivint en el nostre petit reducte individual?»

Les xarxes socials són un mitjà poderós: del millor i del pitjor. Amplifiquen el continent i el contenidor, l’essència i l’embolcall. Però potser per interessos econòmics, en sabem més del que menys parla de la nostra humanitat. Em molesten -i sé que no haurien de fer-ho- els solidaris amb totes les causes perdudes, els perfectes que fan ombra a aquells que som plens d’imperfeccions, els que es mostren com si la vida fos una pel·lícula d’estètica poètica. La vida està plena d’ets i uts, potser sovint més uts que ets, però en tot cas una experiència impressionant. Una proposta com la de l’experiència compartida del món m’interpel·la com a individu tan poc social com el que sóc: com viure amb el món i no en el món? Suposo que implicant-me, enfonsant-me en el mar de la realitat punyent i allà baix observar al meu voltant amb els ulls encuriosits de la ignorància, fingida o no, però en tot cas interessada.

«L’altre dia una estudiant de 19 anys em deia que això que ens estava passant a Europa era una bona lliçó: no deixem entrar ni els immigrants subsaharians ni els refugiats sirians i ara entra un virus i ens converteix en refugiats dins de casa».

Una ironia de la vida que em treu un somriure, però que dubto ens ajudi a entendre res. Perquè aquells que són refugiats ho són perquè no tenen llar i molts, a més, ho han perdut tot: no entenem el significat de perdre tant... nosaltres que podem esquinçar-nos els vestits hem perdut algunes coses i provisionalment, pobres babaus que plorem minúcies. Potser el confinament per alguns suposa pèrdua de diners, de llocs de treball, d’éssers estimats, d’oportunitats... però en el seu conjunt seguirà no sent comparable a perdre i haver de marxar. I que després et diguin que et fots perquè has tingut la desgràcia de néixer allà on no tocava. I que la vida és molt complicada, i que les coses no són fàcils, i que el sistema no està preparat... i així les prioritats canvien, les misèries arriben i no saps com mirar als teus fills. I nosaltres des del nostre ordinador, des del nostre sofà, des del nostre sostre ens ruboritzem, ens escandalitzem... però res canvia. Em sembla que modelaré un pedestal de fang i hi posaré al damunt una estàtua que representi un porquet, a veure si així recordo cada dia que una cosa és implicar-se i una altra comprometre’s. Que en aquest món ens calen menys gallines i més porquets.

Nota de l’autor: aquest escrit forma part d’una sèrie sobre el pensament de la Marina Garcés. Si en vols fer una ullada en formen part el 44, el 45, el 192, el 217, el 220, el 241, el 395, el 725 i el 726.