688. Sobre l’avaluació formativa (1)
He necessitat quinze dies de vacances per tornar a tenir ganes de posar-me amb coses educatives. En un sol dia, però, m’hi he posat de valent: he vist una entrevista a Dylan William publicada per Impuls Educació i m’he llegit de principi a final el llibre “La evaluación formativa: Estrategias eficaces para regular el aprendizaje” de Mariana Morales Lobo i Juan G. Fernández Fernández. Curiosament, alguns dels companys de professió que segueixo han fet referència darrerament a aquest llibre. Ambdós materials (entrevista i llibre) reflexionen sobre el mateix tema: l’avaluació formativa. Les línies que segueixen intenten posar ordre i sentit pràctic al que he anat anotant.
Dylan Wiliam és un pedagog gal·lès, professòr emèrit a l’Institut d’Educació de la London College University. Pel que veig és un expert en avaluació formativa i, de fet, és repetidament citat en el llibre que m’he llegit.
Algunes de les idees que més em ressonen del que expressa a l’entrevista:
L'avaluació és simplement el pont entre l'ensenyament i l'aprenentatge. (The assesment is simply the bridge between teaching and learning).
Els professors necessiten un coneixement més semblant a com montar en bicicleta que a com resoldre una equació: així, doncs, és més una qüestió de pràctica i experimentació que de plantilles amb els passos a fer (per tenir-ho en compte en les formacions futures).
Molts professors pensen que és normal (lògica, coherent) una distribució normal en l’aprenentatge final dels alumnes. Però això no és moralment acceptable: els alumnes que necessiten més ajuda n’han de rebre més.
Que un professor es dediqui a ensenyar sense preocupar-se de si els seus alumnes aprenen és inmoral.
Qualificar (giving numbers) als estudiants tota l’estona és com comprovar com està la cocció d’un pastís a cada moment: en ambdues situacions, és contraproduent.
Un professor va descriure l’avaluació formativa com una manera de fer que les veus de l’alumnat sonessin més fortes i alhora que els professors escoltessin millor.
Penso que les reflexions que he anotat s’expliquen per si mateixes. M’aturo, però, a la primera. De vegades, no coincidim entre companys en com avaluem el treball d’un alumne. Fins i tot, dels nostres comentaris i decisions es podria interpretar que estem jutjant als alumnes (que no hauria de ser). Burocràticament, potser, ens demanen això una vegada l’any (i potser ho podríem discutir). En tot cas, pensar que l’avaluació és el pont entre l’ensenyament i l’aprenentatge ajuda a focalitzar molt la nostra acció. I ens reclama una actitud proactiva davant de cada alumne, especialment davant d’aquells que sembla que no aprenen. Que un professor s’enroqui i vagi per la vida com si això no va amb ell, que ell ja fa la seva feina i l’alumne ha de fer la seva, no és ben bé el quid de la qüestió. La responsabilitat, almenys, ha de ser compartida. Aquí és (em sembla) on arrela el sentit d’anar pensant cada vegada més en avaluació formativa (avaluar per ajudar a aprendre) i menys en avaluació sumativa (avaluar per qualificar).
Amb aquest brou mental al qual he arribat després del visionat de l’entrevista he entrat de ple i amb interés en el llibre que comentava al principi. El pròleg de la Neus Sanmartí ajuda sens dubte. Comença així de brillant amb un bucle del qual sembla que no pots sortir:
“Constantemente se pueden oír opiniones, aparentemente antagónicas, del tipo:
• Los estudiantes están más preocupados por las notas que por aprender.
• La mayoría de los estudiantes no se esforzarán para aprender si se eliminan los exámenes y las notas.”
I amb una proposta que no em deixa indiferent:
“Los docentes tenemos que profundizar en lo que realmente motiva a los estudiantes para esforzarse por aprender y pasar de la cultura del cumplimiento a la cultura de la confianza.”
L’alumnat que tenim fa el que fa perquè no té més remei? Es dediquen a complir allò que els demanem perquè (suposadament) no hi ha una altra opció, potser perquè els seus pares els obliguen? O els guiem cap a una relació de confiança amb si mateixos i amb nosaltres que els ajuda a assolir una millor versió de si mateixos? Penso que jo tinc alumnes dels dos tipus, potser més dels segons que dels primers. Però penso que un professor que no es guanya a l’alumnat o que imposa la cultura de la por a l’aula té majoritàriment alumnes del primer tipus. Assolir una cultura de confiança amb l’alumnat em sembla un objectiu bonic, adient (i quasi diria que utòpic en l’assoliment total) per començar a treballar.
Actualització agost’23:
La primera vegada que vaig escriure en aquest espai sobre avaluació formativa fou a finals de març del 2021. Allò que vaig escriure ho recupero aquí, perquè aquell article anava de moltes altres coses i aquest escrit (i els que vindran) només va d’això.
"Ens hem equivocat penalitzant l’error a les escoles: l’alumnat els entèn com una maledicció. Hem de convertir els errors en trampolins de futur, d’aprenentatge. Escoltava una psicòloga parlar del valor del «not yet», de «l’encara no», a les escoles: no mostrem als alumnes la visió pessimista del got mig buit, sinó mostrem-los la versió optimista del got mig ple que es pot acabar d’omplir. El meu compromís com a docent: quan faci als alumnes un control (a excepció d’un trimestral, que ve imposat), la nota no quedarà tancada, sinó que serà un «not yet». Els indicaré els errors i una estratègia per aprendre’n d’ells, deixant la porta oberta a una millora de la nota basada en el seu aprenentatge dels errors. D’això que en diem avaluació formativa en faré bandera.”
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre l’avaluació formativa. Per si són del teu interés, els articles són els següents: 688, 689, 690, 691, 692, 693, 694, 772, 785, 786 i 840.