Han passat uns dies sense publicar res i trenco el silenci per fer una mica de memòria.
Són dies de notes, de pre-avaluació: per a mi ha estat un temps de tancar els primers cercles i valorar com han anat les primeres setmanes. Els passos endavant que he fet per transformar en més formativa la meva avaluació han estat passos no exempts de dubtes, també de decisions necessàries i, sobretot, de molt temps dedicat. Puc dir que ara em miro al mirall i em pregunto com podia fer abans les coses tal com les feia, però també haig de dir que anar endavant amb aquests canvis necessàriament demana de mí més temps d’implicació: no hi ha res gratis. Així que aquí estic, atabalat, ple de coses, però feliç de fer canvis que (crec) milloren la meva tasca.
El canvi més important que he fet ha estat organitzar el que fem a l’aula en el que anomeno objectius d’aprenentatge (que ja us dic ara que no tinc clar si ho són, però jo els hi dic així): coses que l’alumnat hauria de saber fer (saber explicar, conèixer, raonar) quan acabem una unitat. Els hi presento al principi de la unitat, els hi recordo al final, i distribueixo les preguntes dels controls en aquests objectius. Quan corregeixo un control l’alumnat no te una nota d’aquest (com els va costar d’entendre la primera vegada!), sinó que sap per a cada objectiu d’aprenentatge si l’ha superat o no. El criteri per superar un objectiu és tenir correcte el 70% de la part del control que es refereix a aquest; si no, inicialment no el superen. Si l’alumne té correcte entre el 50% i el 70% de la part del control d’un objectiu, si fa un treball voluntari acabarà tenint-lo superat. I de què va el treball? Doncs, el treball consisteix en explicar oralment (es graven i m’ho envien) per què les seves respostes incorrectes estan malament, a més de dir quina seria la resposta correcte i per què. És a dir, hi ha un exercici de reflexió al voltant del control que, a més, al ser oral, permet copsar molt clarament qui entèn les coses i qui no, qui ho ha treballat i qui no. De veritat, és tota una experiència escoltar l’alumnat en treballs o controls orals on tenen temps per explicar-se: ho recomano molt. Si hi ha aspectes dels treballs que no em convencen, me’ls apunto i després crido a l’alumne per parlar-ho cara a cara: aquesta és la part que porto més endarrerida, però quan aconsegueixo parlar amb un alumne, en cinc minuts aprèn més que amb dues hores de classe en grup. Finalment, els alumnes que han fallat més del 50% de la part d’un control referida a un objectiu d’aprenentatge, poden fer el treball voluntari de reflexió al voltant d’aquesta part per tal de reduir l’exigència de superació d’un objectiu del 70% al 50%. Però després hauran de fer un nou control (a l’hora del pati, també voluntari) per demostrar-me que ara sí que ho tenen controlat. Si els alumnes tinguessin una nota d’un control, amb un 5 ja se n’oblidarien. A l’exigir inicialment un 70% d’èxit ja estic “obligant” a un sector d’alumnes a fer un repàs d’allò que en un sistema tradicional ja donarien per bo.
Aquests dies molts alumnes ja han fet un segon control amb mí, i aquest ha valorat l’assoliment de 4 objectius d’aprenentatge. És molt interessant descobrir (al comunicar-los quins han assolit i quins no) que cada alumne és un món, i que l’alumnat que, per exemple, ha superat 3 objectius i 1 no, no coincideixen en el que els ha quedat pendent. Així, doncs, estic filant molt fi amb cadascun dels alumnes, i això individualitza molt el procés avaluatiu i formador. La veritat és que la càrrega de feina s’ha multiplicat, però els resultats són encoratjadors. I no em refereixo a uns resultats acadèmics, sinó a uns resultats purament educatius. No em veig ara enfocant les coses d’una altra manera. Queden moltes coses per optimitzar, però aquesta és (no tinc dubtes ara mateix) la línia a seguir.
Us passo un exemple concret personal, amb les dades actualitzades a dia d’avui. Tercer d’ESO, 112 alumnes. En el primer control vaig valorar 2 objectius d’aprenentatge i aquestes són les dades d’avui. Per a cada objectiu, un mínim de 30 alumnes han fet més que estudiar per a un control i rebre una nota: o han tornat a estudiar-lo (amb les implicacions d’aprenentatge que això implica), o han revisat amb detall el seu control, o han fet les dues coses.
I, sí, encara tinc una bona pila d’alumnes que no han superat algun dels dos primers objectius de curs quan ja estic acabant l’avaluació de 4 més. Però això és normal: la primera unitat introductòria és una mena de calaix de sastre que no acaben de païr bé, no estan acostumats ni al sistema de classes ni tampoc al tipus de preguntes que els faig, molts no saben estudiar més enllà d’una memorística directa que a mí no m’interessa i, és clar, això també requereix d’un aprenentatge per part de tots. Les dades diuen que a mesura que el curs avança cada vegada ho fan millor. I, ja veieu, en això estem, que no és poc.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre l’avaluació formativa. Per si són del teu interés, els articles són els següents: 688, 689, 690, 691, 692, 693, 694, 772, 785, 786 i 840.
Quina feinada! Endavant. Em sembla molt interessant.