689. Sobre l’avaluació formativa (2)
Continuo comentant el pròleg de Neus Sanmartí del llibre “La evaluación formativa: Estrategias eficaces para regular el aprendizaje” de Mariana Morales Lobo i Juan G. Fernández Fernández. Només em queda un paràgraf per destacar:
“Centrémonos en dar más feedback y menos notas. De hecho, la actividad menos gratificante que llevamos a cabo los docentes es la que llamamos corregir, y no nos gusta porque nos ocupa muchas horas y no percibimos que sea útil más allá de decidir una nota. Esta inutilidad-utilidad también la perciben los aprendices, y no es extraño que se centren, al realizar una tarea, en cómo obtener una buena nota y no en aprender. Por eso, su pregunta es: “¿Cuánto vale este trabajo para la nota?”Y nunca se plantean qué están aprendiendo al realizarla. Incluso planifican su tiempo y esfuerzo en función de este valor, hecho que incentivamos cuando confundimos los “criterios de evaluación” —relacionados con la identificación de cómo reconocer dónde se está y hacia dónde se debería ir mejorando—, con los criterios —valor en porcentaje de cada una de las tareas— que aplicamos para calcular la calificación final.”
Durant els meus primers 15 anys de docència no vaig explicar mai a l’alumnat els criteris d’avaluació, sinó simplement com enfocava el curs i què esperava d’ells, especialment pel que fa al treball i a l’actitud, tant a l’aula com a casa. Amb el canvi d’escola em vaig trobar que tot el professorat compartia amb l’alumnat i amb les famílies uns suposats criteris d’avaluació, que clarament són uns criteris de qualificació. Ja em sembla una millora, sens dubte, però està clar que compartir uns criteris per a què l’alumne sàpiga on està i cap a on ha de millorar és una altra cosa. D’altra banda, els criteris d’avaluació que apareixen en els documents de la Generalitat em semblen massa generals i poc útils per aquesta funció. Així, doncs, el primer que haig de fer a títol personal és refer el document informatiu de principi de curs per als alumnes i per a les famílies, de manera que inclogui tres coses: uns continguts clars de la matèria, uns criteris d’avaluació i uns criteris de qualificació. Per a què els criteris d’avaluació siguin útils em sembla que han de ser prou detallats i estructurats per graus d’assoliment. No m’atabalaré massa, però faré un primer intent i anirem afinant en propers cursos.
Deixo ja el pròleg i del capítol 1 “¿Qué entendemos por evaluación formativa?” em quedo amb dues idees:
“A veces, 20 años de experiencia en la educación son 20 repeticiones del mismo primer año.”
I afegeixo: i si el primer any és una merda perquè no tens ni idea de com educar infants o adolescents, els dinou que segueixen són igual de dolents. Com d’important és formar-nos tota la vida, provar maneres de fer, reinventar-nos i anar caminant! La nostra tasca és com anar amb bicicleta: per a no caure, sempre cal pedalejar. No es tracta de canviar per canviar, sinó canviar per donar resposta a noves necessitats.
“¿Cómo es, entonces, la evaluación formativa? Se distingue, en primer lugar, por su finalidad: pretende lograr unos aprendizajes mayores o mejores. Su objetivo, a diferencia de la evaluación sumativa, no es certificar unos conocimientos o competencias, sino lograr una mayor eficacia en los procesos de aprendizaje mediante su regulación. Además, la evaluación formativa consta de tres pasos: la recogida de evidencias de aprendizaje, el análisis de estas y la toma de decisiones.”
Aquest paràgraf és bàsicament un resum del desenvolupament del llibre. Els nostres controls podrien recollir evidències d’aprenentatge si els dissenyéssim evitant que l’alumnat pogués vomitar tal qual el que ha memoritzat, però en tot cas rarament els analitzem i prenem decisions. Potser algunes vegades de tan malament que han sortit tornem a explicar uns continguts. I escullo aquestes paraules amb intenció: dic explicar uns continguts, que no necessàriament fomentar l’aprenentatge del nostre alumnat. En tot cas, l’avaluació formativa no ha d’esperar a un control final per recollir evidències de res: seria massa tard per ajudar algú.
Crec que puc afirmar que sóc un professor sensible a la diversitat de l’aula, també a les necessitats dels alumnes, i que algunes de les estratègies que es plantegen en el llibre no són noves per a mi. Però aquestes (i les pàgines que seguiran) m’han fet dubtar de maneres de fer molt interioritzades. La idea, però, és reconèixer allà on tenim marge de millora i començar a caminar.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre l’avaluació formativa. Per si són del teu interés, els articles són els següents: 688, 689, 690, 691, 692, 693, 694, 772, 785, 786 i 840.