El Papa Francesc és una de les meves persones de referència: d'aquelles que m'interesso per seguir les seves passes i allò que diuen. El Papa Francesc no esdevé referent per a mi com a Cap de l'Església Catòlica, sinó com a líder carismàtic. Al llarg dels darrers anys s'ha guanyat el meu respecte i la meva admiració per (sovint) les seves paraules i (de vegades) les seves accions. És veritat que qui no comparteix una visió cristiana de la vida pot no sentir-se còmode en el context; us animo a anar més enllà de les formes i gaudir de les essències. Avui dimecres, durant unes hores, ha circulat per les xarxes la mort de Joseph Ratzinger i es compleix una setmana del dimecres de cendra catòlic, dia en què el Papa Francesc pronuncià unes paraules a la homilia que vaig subratllar... per un dia com avui.
Abans de seguir, però, m'agradaria saber d'alguna de les vostres persones de referència, del per què del vostre interès i entusiasme... us ve de gust compartir-ho?
«Comencem la Quaresma rebent les cendres. La pols al cap ens torna a la terra, ens recorda que procedim de la terra i que tornarem a ella. És a dir, que som dèbils, fràgils, mortals. Respecte el córrer dels segles i mil·lennis estem de pas; davant de la immensitat de les galàxies i l'espai, som molt petits. Som pols en l'univers. Però som pols estimada per Déu, pols preciosa destinada a viure per sempre. Som la terra sobre la que Déu ha vessat el seu cel, la pols que conté els seus somnis.»
En cinc línies el Papa Francesc mostra moltes de les seves virtuts. No només expressa, amb una cura poètica admirable i emocionant, el lligam de la nostra fragilitat amb la majestuositat de l'Univers, sinó que combina obertament ciència, filosofia i teologia. Les referències científiques utilitza des em recorden molt les paraules de Carl Sagan.
Amb finalitat integradora, Francesc utilitza com a lligam de tot l'AMOR, l'essència del missatge cristià. I acabar amb la idea que els humans som la pols que conté els somnis de Déu és... simplement, preciós.
És clar, que si la teva visió holística de la vida no inclou ni la religió o ni tan sols a Déu, és possible que alguna cosa et grinyoli. Però creu-me si et dic que en aquestes primeres línies el Papa Francesc fa el que molts papes cristians al llarg de la història no han estat capaços de fer. Per això es mereix la meva atenció.
Demà més sobre les paraules del Papa Francesc de dimecres passat. Avui, però, vaig acabant amb un aforisme adjudicat a Sèneca: «Sigui aquesta la regla de la nostra vida: dir el que sentim, sentir el que diem. Que la paraula, doncs, vagi d'acord amb els fets». Pensar, sentir i fer: tres accions que haurien d'anar de la mà en les nostres vides. No sé com aneu de coherència, però a mi no em sembla fàcil. Jo diria que, fins i tot, sembla quasi improbable aquesta unicitat entre el pensar, el sentir i el fer. Però, alhora, em sembla d'una necessitat imprescindible. A la meva vida, si més no, la coherència entre les tres accions esdevé una recerca constant, una utopia per no adormir-me i obligar-me a anar endavant. I alhora, sovint, una font de disconformitats envers la vida pròpia i l'aliena. La coherència és exigent, és necessària, és de justícia.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie sobre el llegat del Papa Francesc. Si et ve de gust, la col·lecció la formen: el 5 , el 7 , el 18 , el 37, el 130, el 184, el 187, el 212, el 217, el 285, el 520, el 742 i el 743.
Darrerament he après de la importància de les nostres paraules en el nostre cos. Més enllà d'un fet simbòlic, científicament s'ha descobert que el que diem de nosaltres mateixos ens afecta físicament. No sabré explicar ben bé l'experiment..... quan ens donem ànims i força, les endorfines i altres elements que no recordo apareixen elevats (part científica) i a part, creem una mena de camí cap allò que volem aconseguir. Per exemple si em dic: avui serà un bon dia, podré passar la prova, arribaré a tal lloc sense perdre'm....
Per contra, si ens diem coses negatives, també tenen el seu efecte. Quan ens diem: no podré, això és massa per a mi, sóc un desastre... les endorfines no se segreguen i d'alguna manera no predisposem el cervell a realitzar certs canvis cap al positiu.
No sé si m'he sabut explicar perquè sempre em quedo amb la idea general d'aquestes coses....
Per això hi ha una part del que diu Sèneca que no em convenç. Perquè si bé és important intentar ser fidels als nostres sentiments, la nostra paraula també és una eina transformadora del present cap a la realitat que volem aconseguir.
Si davant d'un repte, ni que pensi i senti que no me'n sortiré, em dono missatges positius i d'ànims, amb més facilitat podré arribar a aconseguir-los.
I aquesta reacció física del meu cos aumenta si a més "em forço" a imaginar-me la situació que viuré en positiu. Perquè el meu cervell ja no només treballa amb idees sinó que es reforça amb imatges!
Per això és molt important parlar-se en positiu, amb afecte i comprensió (cap a un mateix).
I dit això, em repetiré uns quants cops que, fins i tot sense haver dormit gaire, avui aconseguiré viure el dia sense mals humors i amb paciència capa mi i cap als altres.
Bon dia!